Ignacio Sánchez Mejías fou un torero sevillà que va morir el 13 d’agost de l’any 1934 com a conseqüència d’una cornada que un bou de nom Granadino li havia propinat dos dies abans a la plaça de Manzanares (Ciudad Real). Conten els testimonis del succés però, que bona part de la responsabilitat de la mort de Sánchez Mejías cal atribuir-li-la a ell mateix per negar-se a ser operat per un metge local a la infermeria de la plaça i esperar durant hores una ambulància que el traslladara a Madrid.
La figura d’Ignacio Sánchez Mejías transcendeix l’àmbit del toreig i la seua vida podria ser l’argument d’una novel•la; sent de família acomodada el seu afany d’aventura l’empentà a fugir de casa i viatjar com a polissó a Mèxic on hagué de treballar de jornaler al camp per sobreviure, també fou actor de cinema, pilot d’automobilisme, escriptor de teatre i president del Real Betis Balompié, a més de peó banderiller en les quadrilles d’alguns dels toreros més destacats de principis del segle XX abans de convertir-se ell mateix en matador l’any 1919.
Ignacio Sánchez Mejías era un gran aficionat a la Literatura i era ell mateix qui escrivia les cròniques de les corregudes en les que torejava. Va escriure quatre peces de teatre i se’l considera membre destacat de l’anomenada Generació del 27, que es va reunir per primera vegada per iniciativa del torero per commemorar el 300 aniversari de la mort de Góngora.
Ignacio Sánchez Mejías forma part de la Història de la Literatura espanyola sense ser autor de cap obra destacada, però diuen els experts que l’elegia fúnebre més destacada de la Literatura espanyola des de les “Coplas por la muerte de su padre” de Jorge Manrique, és el “Llanto por la muerte de Ignacio Sánchez Mejías” de Federico García Lorca.
Sóc d'Alcàsser, sóc de l'Horta 