Una de les figures més destacades del panorama cultural espanyol del segle XX fou Luis Buñuel, nascut el 22 de febrer de l’any 1900 a Calanda (Terol), on tenia les arrels el pare del protagonista de hui, un indià que va tornar de Cuba amb fortuna i es va casar amb una jove del poble vint-i-huit anys més jove amb la qui va tindre set fills, dels que Luis fou el primogènit.
La família es va traslladar a Saragossa, on Luis va estudiar el Batxillerat als jesuïtes. Fou un xiquet molt religiós fins que, ja adolescent, va llegir obres de Kropotkin, Nietzsche i Darwin que li van començar a fer perdre la fe. Amb el temps Buñuel es va declarar “ateu, gràcies a Déu” i es va convertir en l’emblema d’un art blasfem i iconoclasta.
La decisió de son pare d’enviar-lo a Madrid a estudiar enginyeria agrònoma resultà providencial per a l’evolució ideològica del jove Buñuel, ja que anà a parar a la Residència d’Estudiants. Allí va coincidir amb alguns dels artistes més destacats de l’època com ara Federico Garcia Lorca, Salvador Dalí, …. Allí va descobrir que la seua veritable vocació no era l’enginyeria i va viure uns quants anys de bohèmia.
Després de fer Filosofia i Lletres es va traslladar a París l’any 1925 on es va decidir dedicar-se al cinema després de vore una película de Fritz Lange. Va començar com ajudant de Jean Epstein, amb qui finalment va trencar la relació per una discussió arran de la vàlua d’Abel Gance, altre gran director francés però molt poc respectat per Buñuel, que ja estava a tall d’integrar-se en el grup surrealista d’André Breton i en el què encara militava Dalí, amb qui Buñuel realitzarà la seua primera obra cinematogràfica: Un chien andalou.
Sóc d'Alcàsser, sóc de l'Horta 