Quan a meitat d’abril de 1938 la IV División Navarra de l’exèrcit sollevat va ocupar Vinaròs, la difícil situació militar de l’Espanya constitucional es va agreujar encara més en quedar partit en dues parts el territori que encara no havia caigut sota el control dels militars colpistes.
Una situació desesperada exigia decisions desesperades, així ho degué d’entendre el president Manuel Azaña quan el 28 d’abril va ordenar la mobilització de tots els homes nascuts l’any 1920, la majoria dels quals encara no havien celebrat el seu dihuité aniversari i mancaven de la mínima preparació militar que podia ajudar-los a passar el tràngol en què es veien.
El nou contingent de “soldats” de la República fou batejat amb el nom de “Quinta del biberó”. Eixa denominació s’atribueix a Frederica Montseny, la ministra de Sanitat anarquista que, en assabentar-se’n de la mobilització va exclamar: “Dèsset anys? Però si encara han de prendre el biberó”.
Els nous reclutes estaven inicialment destinats a desenvolupar tasques a la rereguarda, però molt prompte van ser destinats al front i hagueren de combatre a primera línia en batalles com la de l’Ebre o la del Segre entre d’altres.
La xifra de reclutes del biberó s’estima en uns 30000, majoritàriament catalans i valencians. Molts d’ells van caure combatent en una guerra que segurament no entenien i els qui tingueren la sort de sobreviure hagueren de pagar un alt preu als camps de treball i als batallons disciplinaris franquistes, això els qui no es veren obligats a exiliar-se a França i es van vore atrapats en la Segona Guerra Mundial.
Sóc d'Alcàsser, sóc de l'Horta 