La massacre d’Amrítsar, hipocresia imperialista occidental

La participació de l’Índia en la Gran Guerra sota la bandera del Regne Unit fou molt important. Acabada la contesa entrà en vigor la Llei de Govern de l’Índia que establia una administració compartida entre funcionaris britànics i delegats indis, la qual cosa estengué entre la població la convicció que s’aconseguiria una major autonomia. La realitat, però, fou molt diferent i finalment es va prorrogar l’estat d’excepció i es promulgà la Llei Rowlatt (1919) en previsió d’una rebel·lió nacionalista que tots els rumors afirmaven que anava a produir-se.

El rebuig generalitzat a la Llei Rowlat fou especialment virulent al Panjab, especialment en la ciutat d’Amrítsar, on una protesta fou sufocada a trets i es desencadenaren tot un seguit de disturbis que es traduïren en una escalada de violència que produí víctimes als dos bàndols. Per controlar la situació es va decretar la llei marcial i es prohibiren les reunions de més de quatre persones.

En eixe ambient enrarit arribà el 13 d’abril de 1919, quan els sikhs celebraven el Baisskhi o festa de l’any nou que commemora la fundació de la seua fe. La celebració fou multitudinària, es va aplegar una gentada d’unes 25000 persones, famílies senceres sikhs, hindús i musulmanes que es dirigiren al Jallianwala Bagh, un jardí públic que cap a les quatre de la vesprada estava completament atapeït de gent que ignorava que els accessos estaven vigilats per un contingent de tropes sota el comandament del coronel Reginald Edward Harry Dyer.

El coronel Dyer va ordenar obrir foc sense avís previ. Durant deu minuts, els que tardaren els soldats en esgotar la munició, semblava que l’infern havia obert una sucursal a Amrítsar. La xifra exacta de víctimes mai es va saber, però als mort per ferida de bala s’afegiren els esclafats per l’estampida o els ofegats en caure dins un pou que hi havia al jardí, i encara se’n afegiren més en anar morint els ferits que quedaren tota la nit agonitzant sense rebre cap assistència per culpa del toc de queda que prohibia eixir al carrer durant la nit.

Si moriren 379 persones, com reconegueren els britànics, o prop de 2000 com digueren els indis, poc importa, la justificació oficial de “l’acció en defensa pròpia” i que el coronel Dyer sols fora acusat de tindre un sentit enganyat de l’honor per la Comissió que investigà els fets, que tan sols el va rellevar del seu càrrec, em sembla un exemple de la ignomínia que fou l’imperialisme europeu; augmentada encara més si cap per la rebuda que se li féu en Anglaterra, on alguns el van rebre com un heroi de l’imperi i es féu una col·lecta de més de 26000 lliures com a mostra d’agraïment.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s