Isabel II de Borbó, “la dels tristos destins”

Isabel de Borbó va nàixer l’any 1830 a Madrid, filla del quart matrimoni del rei Ferran VII amb sa cosina Maria Cristina de Borbó, pogué accedir al tron espanyol gràcies a la promulgació de la Pragmàtica Sanció que anul•lava la Llei Sàlica que impedia les dones ocupar el tron.

La poca previsió de son pare i la manca de claredat en el procés legal no facilitaren l’accés al tron de la princesa Isabel, que hagué de ser proclamada reina als tres anys, però abans de ser coronada es van succeir dues regències. La primera (1833-40) fou la de sa mare, i desfermà la Primera Carlinada per les aspiracions al tron del seu oncle, el germà de son pare, Carles Maria Isidre; la segona fou la del general progressista Espartero, qui després de tres anys de regència (1840-43) fou apartat del càrrec pels moderats que forçaren la declaració d’Isabel II com a major d’edat amb només tretze anys.

Es va iniciar llavors un regant farcit d’històries xafarderes que el seu tarannà personal, poc tendent a la moderació, no va fer més que augmentar. No va ajudar tampoc a donar estabilitat el matrimoni d’Isabel II amb el seu cosí germà Francesc d’Assis de Borbó, un matrimoni que mai es va consumar tot i que oficialment la parella va tindre 11 fills.

Durant el seu regnat foren constants els pronunciaments i les revoltes populars per vore de forçar canvis polítics. Un d’eixos pronunciaments tingué lloc l’any 1868 i el coneguem amb el nom de “La Gloriosa”, com a conseqüència de la qual els Borbó van deixar per primera vegada de regnar a Espanya i acabà proclamant-se la Primera República espanyola.

Exiliada a París, Isabel II no va poder tornar a l’estat espanyol fins dos anys després de l’entronització del seu fill, Alfons XII, després del fracàs de la Primera República. Va poder tornar amb la condició de no participar de la política espanyola. Desencantada pel panorama polític de la Restauració, va decidir tornar a exiliar-se a París, on va viure fins el 9 d’abril del 1904.